A cultura na era da incerteza

Interesoume a recomendación que fan Txetxu e Catuxa do libro La cultura en la era de la incertidumbre (Sociedad, cultura y ciudad) (tradución do orixinal catalán) de Ferrán Mascarel, rexedor de Cultura do Concello de Barcelona. O libro promete, sobre todo, se temos en conta algunhas afirmacións como as que fixo o autor nesta entrevista, da que recollo algunhas respostas:

–¿La cultura està dominada per la lògica del mercat?
–Sí, segur, encara que, d’altra banda, la societat és globalment molt més cultural del que ens pensem. Economia, política i cultura estan entrecreuades. No hi ha cap àmbit en què els altres dos no hi estiguin permanentment presents. L’àmbit econòmic és molt cultural i l’àmbit cultural és molt econòmic. Finalment, el conjunt de lògiques econòmiques de la societat, que són preeminents en la segona part del segle XX, tenen, més que raons objectives, premisses bàsicament ideològiques i culturals. La tesi del llibre és que la cultura és per tot arreu. La cultura és un procés permanent de construcció i desconstrucció d’idees, de valors i coneixements, que són els que formen el magma cultural que envolta els àmbits econòmic, polític i artístic.

–La cultura és complexa, doncs…
–La cultura té, com a mínim, quatre dimensions. Una de simbòlica, que té a veure amb les identitats. La paraula identitat té poc èxit, se la identifica amb el nacionalisme en el sentit polític de la paraula i, en canvi, jo tinc la impressió que la paraula identitat és aquest referent cultural que ens permet identificar-nos a nosaltres mateixos i identificar la nostra relació amb els altres. Les identitats no són confrontació. Hi ha una segona dimensió que és la que clarament tots identifiquem com a cultura, que és la creativa, que generalment s’identifica amb l’art, però que, a hores d’ara, va molt més enllà de la vida artística tradicional. Un pot no ser artista i en canvi sentir-se creador a través de la seva feina, per exemple. Hi ha també una dimensió econòmica en el fet cultural. Cada cop més diem que la major part de la nova economia té una dimensió cultural. Hi ha autors que diuen que el capitalisme està donant pas a un capitalisme cultural, en què els béns culturals són els que estan en primer pla. Hi ha un quart element, que és el convivencial. La major part de la humanitat té en la producció cultural un element de producció convivencial. El que provoca conflictes no és la cultura. Jo sóc contrari a aquesta tesi que la diferència cultural provoca conflicte. Provoca conflicte la voluntat de poder polític, però no la cultura. La gent pot sentir-se diferent i no per això té ganes d’agredir-se. Al contrari, tenim ganes de coneixe’ns.

–Com han de gestionar la cultura les administracions públiques?
–Cal una actitud que reculli el millor del liberalisme i el millor de la socialdemocràcia. La millor política pública és la que genera instruments de llibertat, de diversitat, eines de densificació dels instruments d’expressió cultural. Des de l’administració pública no s’han de decidir les orientacions de la vida cultural. Això ho fa la societat civil. L’única missió que cal que l’administració pública garanteixi és el pacte social de la democràcia.

–En el llibre planteja l’excessiu distanciament que hi ha entre cultura i educació…
–L’any 1959 Malraux va crear a França el model actual de ministeri de Cultura. Visibilitzar la cultura, en separar-la del ministeri d’Educació, va ser positiu. La seva política de democratització del fet cultural bàsicament va consistir a dir: “Les belles arts s’han de posar al servei del poble”. Aquest és l’aspecte positiu. Però hi ha un altre element que amb el temps s’ha mostrat negatiu, que és la diferenciació entre cultura i educació. El món educatiu és un productor extraordinari de cultura i, des del món de la cultura, s’hauria de defensar que tingui prou recursos. Quina és una de les principals eines de producció cultural d’un país? Una bona educació, perquè l’educació produeix permanentment coneixements i valors culturals.

–¿És possible afirmar la identitat i alhora innovar i acollir la diferència que ens arriba de fora?
–Jo crec que és possible i que és el repte més apassionant que té aquest país. M’atreveixo a dir que el gran repte d’aquest país no és la lletra de l’Estatut, justament és el que acaba de descriure, és a dir, recuperar en una mateixa lògica de govern i alhora de voluntat civil la modernització i la diversitat. I això bàsicament és cultural. Crec que els grans reptes que té el món són culturals. Distribuir la riquesa i aprendre a viure junts en la diversitat són reptes essencialment culturals. Hem après a crear riquesa, el que no hem après és a distribuir-la correctament. Hem après a estimar el que és diferent, a tots ens agrada viatjar, per exemple. El que no hem après és a compartir en el mateix espai urbà, des de la diversitat, el concepte de ciutadà. Crec que el gran repte cultural del nostre país, del nostre entorn cultural, és aquest, com seguir modernitzant i alhora viure en la diversitat.